13 de junio de 2015

BAIXADA DEL VERRO 2015: SENGLARITZA'T

L'estiu està a punt d'arribar i el Verro baixarà de les muntanyes per endinsar-se als carrers de Cardedeu i atemorir-ne als habitants.
Com cada any, un grupet de Diables han enfilat el camí de Matagalls per acompanyar a la bèstia cap al cim de la muntanya on passarà la nit.


Han arribat a dalt quan les últimes hores del dia deixaven pas a la nit.


Han dormit a la font de Matagalls, propera al cim preparats per fer baixar el Verro a Collformic demà al matí per rebre als que venim de Cardedeu amb l'autocar.


Mentrestant, a casa, el despertador toca diana. 
Són les 5:30 de la matinada i és hora de preparar-nos.


No oblidem els tickets per accedir al bus!!!


Enguany l'Irene s'ha apuntat a fer la marxa i està molt il.lusionada amb això de compartir el dia amb el papi. No sé ben bé a qui li fa més il.lusió, perquè jo em moro de ganes de gaudir del dia amb ella.


Un cop calçats i vestits sortim de casa quan el cel és més rosa que blau.
No fa fred.


Les ganes de passar-ho bé superen la mandra de bon matí.


Ens apropem caminant fins l'estació de tren.
Els carrers del poble comencen a tenir una mica d'activitat.


És hora d'entrar al bus de l'excursió.


Un xiclet per no marejar-se.


Ens posem en marxa deixant enrere els cartells que anuncien la Baixada del Verro.


El trajecte, tot i que el fem bastant ràpid, no deixa de ser pesat. Moltes curves i sotracs que maregen al més pintat. Per sort, avui no s'ha trobat malament ningú i a quarts de vuit ens hem plantat a Collformic on ens espera el Verro.


Baixem del bus i ens saludem amb el grup que ha fet nit al Matagalls per començar a caminar direcció al Plà de la Calma. El ritme és fort ja de començament pel que decideixo no fer caminar l'Irene fins que li agafem el ritme al tema. 


La primera parada és relativament aprop de la sortida: al Plà de l'Ase Mort.


Coca de sucre i pinyons, sucs, cafè i llet per començar la jornada.


L'Irene amb el seu troç de coca. Fa fresca i millor no treure encara l'abric.


Hem portat la motxilla així que l'aprofitarem. 


El potent ritme marcat pel cap de cursa ens obligarà durant tota la jornada a anar ben carregats. Impossible seguir al grup al ritme d'un nen. Cal dir que l'any passat el ritme va ser més moderat i les parades més llargues. Escurçarem el temps de la marxa, però en detriment dels moments de descans i contemplació que tant bé van. El grup es va estirant des de bon matí.



El Verro que no s'apropi!!!


Vistes de somni cap al Turó de l'Home i les Agudes.


No som els únics infants de la marxa.


La zona del Plà de la Calma ens apropa cap al Sui, que rodejarem per baixar cap a Vallfornés.


Relleus en marxa.


Arribant al final del Plà de la Calma.


l'Irene s'ha adormit fa una estoneta, així que em dedico a fer una mica de relacions públiques amb els companys de baixada. El grup s'estira una mica més al bosc on s'agraeix l'ombra.


A quarts de deu, la peque s'ha despertat molt contenta i amb ganes de xerrrar molt... però sol amb el papi, de moment.


Els relleus del Verro es succeeixen mentre nosaltres anem baixant a bon ritme cap a Vallfornés.


Tot i la velocitat, l'Irene localitza unes maduixes silvestres a la vora del camí i ens aturem a agafar-les.


La nostra collita.


Ja veiem Vallfornés encara molts metres per sota, però ens hi estem apropant.


La segona parada de mam i teca la fem precisament a la Masia de Vallfornés.


Un entrepà de pà amb tomàquet i botifarra a la brasa ens espera!!


Màxima concentració a l'hora d'omplir la panxona.


Foto de grup a Vallfornés abans de reempendre la marxa.


En aquí és on el grup es trenca del tot, ja que els més ràpids han sortit els primers apretant molt el ritme mentre nosaltres recollíem motxilles. L'Irene ha volgut caminar i hem baixat corrent una bona estona seguint d'aprop al grup, però aviat ens hem cansat de ser perseguidors.


Hem decidit que preferíem no anar amb la llengua fora i gaudir de la nostra excursió, al cap i a la fi és temps per nosaltres: pare i filla a la muntanya.


De nou a l'esquena, hem travessat el bosc descobrint racons.


A la pista del Pantà de Vallfornés hem descobert la distància que ens treia el grup. Massa com per intentar agafar-los. La baixada m'ha fatigat molt les cames donat el pes que vaig carregant i no és qüestió de trencar-se. Tinc forces per seguir fins al final, però a un ritme constant i propi.


Hem localitzat mores verdes que caldrà vigilar de cara a finals d'estiu.


Altre vegada al bosc hem travessat la riera de Vallfornés en direcció a Cànoves.


On hem arribat totalment sols. El camí no té pèrdua així que hem seguit endavant tranquilament esperant trobar el grup a la tercera parada.


A l'entrada de Cànoves hi ha un aparcament i allí hem trobat a la majoria fent un petit refrigeri. Una cervesa i una cocacola que han entrat de cop m'han donat gas per continuar endavant.


Sortint de Cànoves. Avui el sol ens dóna treva i no apreta tot i que fa caloreta.


Sortim de Cànoves per la part alta i ja podem veure a la llunyania les cases de Cardedeu.


La propera etapa és relativament curta. Uns 40 mintus fins l'ermita de Sant Hilari.
Allí ens esperen la Carmina i l'Iván per fer junts l'ultim tram de la marxa. Ens hem estat informant durant tot el matí  de la nostra posició. Quina alegria veure'ls esperant-nos!!!
Petonets i abraçades ens omplen el cor de felicitat i les cames de força per atacar la baixada final a Cardedeu.


L'Irene i la Mariona, companyes de classe juntes i preparades per l'ultima etapa.


Papi, jo quan si gran vull portar el Verro i estar a dins...
L'Iván, fan nº1 del Verro.



El grup es posa en marxa quan nosaltres tot just hem arribat. Em pren un refresc a Sant Hilari (fill de puta qui no se l'acabi... ) i seguim endavant.


Si abans costava seguir el ritme, ara encara més am una panxeta de 8 mesos; així que ens ho prenem amb calma i baixem passejant per les pistes d'accés al poble. Estem tots junts i no ens espera ningú. Tenim temps per arribar a Cardedeu a temps de dinar.


L'Irene en marxa.


L'Iván a cavall.


El grup baixant a bon ritme cap a Cardedeu. Són vora les tres de la tarda i tots tenim gana.


Arribem a la plaça de Sant Corneli, on estan preparant el dinar i el Verro reposa del seu trajecte des de Collformic.


L'Iván amb el seu Verro.


Amb la mami.


Agafant aigua de la font...


... per fer pastetes!!!


Mama, tinc gana...


L'Andreu gairebé ja té llesta la paella.


Quina bona pinta, oi?


Gaudint de la recompensa.


El cansament és la tònica general a la plaça.


Després de dinar, el Verro ha fet una mica de soroll.


Tirant foc pels queixals.


Coca de ratafia de postre.


El Verro s'ha adormit amb la música de la banda.


Aplaudint la música en directe.


Amb la bèstia ferotge fent la migdiada, donem per tancada una jornada dura, cansada, però d'aquelles per recordar. De ben segur que repetirem.