14 de juny de 2014

MATAGALLS-CARDEDEU: LA BAIXADA DEL VERRO

"I vet aquí que una vegada hi havia un senglar, un mascle de cos dur recobert d'un pelatge negrenc i uns ullals esmolats i recargolats, que segons m'explicava l'avi, era l'únic que habitava la zona.
La gent del poble comentava que podia arribar a fer dos metres i pesar cinc-cents quilos encara que ningú no l'havia vist mai de tan a prop per calcular-ne les dimensions; l'avi l'havia vist només una vegada, prop de Sant Hilari, i deia que s'havia quedat esfereït de tan gros com era.


A poc a poc, Cardedeu va anar creixent: es van construir carreteres, urbanitzacions... i el senglar i els altres animals van anar cedint terreny, amagant-se i buscant refugi en els llocs més inhòspits dels boscos. El senglar ja no podia fer els seus banys de fang, ni furgar com ho feia abans, el mejar cada dia li era més escàs i més difícil d'aconseguir, i la seva activitat es va fer cada vegada més ocasional i nocturna, fins al punt que, durant molt de temps, ningú no el va tornar a veure; si abans era difícil veure'l, ara encara ho era més.
Com que els aglans i les castanyes, menjar preferit dels senglars, cada vegada eren menys abundants, el senglar va haver d'aconseguir menjar en d'altres paratges, i poc a poc va anar fent incursions en els conreus dels pagesos a la recerca d'arrels i bulbs, panotxes i gira-sols per satisfe el seu enorme estómac. La situació era cada vegada més crítica i insostenible. Els pagesos havien pres mesures contra la gana del senglar i els danys que aquesta provocava, tancant els camps de conreu i usant repel.lents. La vida del senglar era cada vegada més difícil. Pensava què no donaria per tornar enrere i viure tal i com vivia abans.
No acabava de pensar això que, de sobte, sorgint del no-res, se li aparegué Llucifer. Llucifer li proposà un tracte: el senglar tornaria a la vida que portava amb anterioritat sempre que li vengués la seva ànima i fos el seu representant aquí a la terra, que fes el mal i sembrés la discòrdia entre la humanitat.
El senglar va dubtar, però en veure la seva situació i la proposta que el diable li havia fet, acceptà de tractes amb Llucifer. Quest li encomanà que fes el mal per tot arreu i provoqués desavinença entre els vilatans.
El senglar fou transformat, com de la nit al dia, pel diable. El senglar estava fora de si, el mal el feia cada vegada més i més terrible, més i més malvat. Devastava els camps de conreu, feia malbé els horts i cultius; de tant en tant matava algun anyell indefens i atacava la gent sense cap motiu. La gent de Cardedeu tenia por, molta por del senglar.
Com havien canviat les coses! Ara, mentre el senglar vivia en l'abundància, els pobres vilatans vivien en l'escassetat, Els camps ja no eren tan productius com abans, les furgades del senglar havien provocat danys en els nutrients de la terra i en el cicle de les collites, i això provocava malestar entre tots els veïns i veïnes del poble, i una mala maror generalitzada. Els pagesos veien en el senglar representat el mateix dimoni.
Això no podia seguir així; el senglar havia sigut capaç de furgar, fins i tot al bell mig del Parc del Pinetons. Ningú ja no estava segur, la gent no sortia de casa per por del senglar. Cardedeu estava aterrit.
El poble de Cardedeu, en assemblea, va decidir que s'havia de fer alguna cosa per deturar el senglar. Així doncs, organitzaren una batuda d'una trentena de caçadors per donar mort al senglar.
El dia abans de Sant Pere, de bon matí, els caçadors es reuniren a la Plaça de la Vila i anaren a cercar el rastre del senglar. Quan el trobaren, el gosser va menar els gossos al lloc on s'havien localitzat les petges, per seguiir el rastre de l'animal fins al jaç. Mentrestant, la resta de caçadors es situaren a les parades on esperarien el pas del senglar foragitat del jaç pels gossos.
Els caçadors esperaren més de dues hores en silenci i gairebé immòbils. Els jaç del senglar estava en el racó més endinsat i fosc del bosc; quan el trobaren, el gosser alliberà els gossos, que començaren a bordar. El senglar, al contrari de fugir, els plantà cara, i en ferí de mort a tres. Els gossos continuaven bordant i amenaçant al senglar, que es va sentir assetjat de tal manera que emprengué la fugida. Els gossos continuaven empeitant el senglar amb els seus lladrucs, els caçadors apuntaven les seves armes en la direcció d'on provenien els sorolls i el senglar, desplaçant-se a una velocitat superior a l'habitual, perdia aquella agudesa en els sentits per advertir la presència humana, i s'encaminava cap a una mort segura. Fins i tot des del poble se sentiren els trets. Els caçadors descarregaren les armes i donaren mort a aquell senglar que els tenia aterrirs.
Aquella nit, la Plaça de Sant Corneli va tenir l'ambient festiu que no havia tingut des de feia mollt de temps. feren foc a terra, cuinaren el senglar, que es repartí entre tots els vilatans i hi hagué música i ball fins a la matinada.


Mort el senglar, la seva ànima viatjà a l'infern, on conviu amb els diables i continua essent el servent de Llucifer. És per això que la revetlla de Sant Pere, a la Plaça de Sant Corneli, Llucifer, el senglar i la resta de diables tornen a la terra per venjar-se, dansant al voltant del foc, perseguint i cobrint d'espurnes a tots aquells i aquelles que s'atreveixin a sortir de casa seva per fer revetlla, recordant la mort del senglar."

(Ciscu Llombart, 1997)

-------------------------------------------------------------------------

Després de llegir molt i molt de la primera Marxa de la Baixada del Verro que es va celebrar el 2013. M'he apuntat a l'edició d'enguany, però no content amb baixar, m'animo a pujar des de Cardedeu fins a Collformic per mirar de localitzar els diables i el Verro en el seu camí cap al cim de Matagalls on sembla ser que passarà la nit. Arribo a l'aparcament passades les nou del vespre. Preparo quatre coses a la motxilla i espero pacient l'arribada de la diabòlica comitiva.


El dia és llarg en aquest mes de juny de 2014, però les últimes llums comencen a fer acte de presència.


A quarts de deu, una lluna encesa i ben plena presenta l'arribada del Verro a la zona. 
Acaba d'arribar una furgoneta que ha descarregat la bèstia a Collformic.


Començo a caminar mentre els diables es preparen a l'aparcament. Tinc el primer contacte amb la bèstia uns metres més amunt de la Creu de Collformic. Però jo segueixo el meu camí trobant una mica més amunt un exemplar de senglar ben viu, que desapareix quan m'escolta pujar amb la llum del frontal.


Poca estona més tard, m'ajuntaré amb els diables. Són set en total i no triguen en acollir-me, sorpresos de trobar-me allí i sabent que els esperava per acompanyar-los una estona. De seguida ens saludem i em fan encarregat del GPS, tot i que la ruta no té pèrdua fins al cim de Matagalls.


La pujada es fa molt entretinguda amb la plàcida nit que ens toca viure.


Tots equipats amb llums, Verro també.


En alguns punts, la muntanya posa alguna dificultat, però la superem sense gaire ensurts.
Avui he après el que vol dir "pedra i mitja".


Les llanternes ajuden molt, tot i que la lluna plena ens fa una bona llum.
Cap al Pirineu hi ha tormentes...


El Verro envers la lluna plena.


Després d'una bona estona en terreny còmode, toca patir noves dificultats.
Em sorprèn la tècnica que tenen per guiar el Verro en aquesta foscor. En tot moment s'avisa al portador de la presència d'obstacles. Tot de la manera més segura possible.


Sembla que es van acabant les dificultats.


Últims metres fins la Creu de Matagalls.


Matagalls, 1697 m. 
El Verro dormirà aquesta nit aquí dalt.


Em despespedeixo d'en Guille (Cap de Colla), en Marc, els Xavis, en Ciscu (autor de la llegenda del Verro), en Girbi i la Gemma fins demà.
Baixo la muntanya pràcticament corrent en tot moment. M'arribo a creuar amb tres nois que pugen sense motxilla i que l'endemà sabré que no van arribar al cim. A on anirien a la una de la matinada? Mai ho sabrem...
Arribo de nou a Collformic a un quart de dues i enfilo camí cap a casa on arribo a les dues de la matinada a temps per preparar la motxilla de demà al matí, una dutxa i a dormir.

-----------------------------------------------------------------------

Em desperto a quarts de set del matí i camino pels carrers del poble que tot just comencen a despertar.
Hem quedat a les set a l'estació de tren de Cardedeu. Quan hi arribo ja trobo un bon grapat de gent que espera que l'autobús que ha de dur-nos a Collformic engegui el motor.


EL preu de tot plegat és mòdic: 20 euros; que després es veurà que estan molt ben aprofitats.


Comencem a circular des de Cardedeu i ens fiquem de plè en el transit del matí. En una hora som a Collformic on ens trobem amb part del grup que ha passat la nit al Matagalls. Ens saludem i expliquem les anècdotes d'ahir al vespre a la resta de companys del grup.
No conec més que a uns quants i els vaig conéixer ahir, o sigui que ja veurem com transcorre tot plegat.



El Verro ens espera al bell mig de la carretera.


El primer relleu es posa en marxa.


Comencem l'ascenció al Plà de l'Ase Mort.
De moment la calor es porta bé.


Allí trobem el primer punt de "mam i teca" on espera un bon desdejuni. El Verro fa la seva primera parada del dia a pocs minuts d'haver sortit la marxa.



Suc i coca per començar.
També hi ha cafè i llet per qui s'animi.


Hi ha qui aprofita per fer jocs malabars.


La comitiva es posa en marxa de nou fent relleus cada cert temps.


M'animo aviat a fer un dels primers relleus, ja que vull sentir la sensació de carregar la bèstia de foc. Segons dades no confirmades pesa 48 kg i medeix més de dos metres...



Vistes al cordal de Turó-Agudes que vam recórrer fa uns dies.


A l'alçada del Puig Drau enfilem cap a les faldes del Sui per abandonar el Plà de la Calma.


Pels relleus no parem, es fan en marxa.
Tota una tècnica depurada en la que quatre persones aixequen el Verro, el portador surt per davant i qui fa el relleu entra per darrere.


Deixem el Sui a la nostra esquerra i seguim baixant.


A punt de deixar la zona oberta de la ruta.
Tots darrere del Verro.


Les noies també s'animen a fer relleus.
La Cèlia i la Marta en plè canvi de portadora.


Un cop d'ull a Sant Llorenç i Montserrat, encara més allunyat.


La fera es fica al bosc quan la calor comença a apretar.


Ens creuem de tant en tant amb algun ciclista que es sorprèn de trobar el senglar.


La baixadeta és llarga i arriba a fer-se una mica pesada.


Molts metres a sota veiem el nostre següent punt de parada.


El Verro anant de tort.


Cal cuidar les espatlles que aquest t'atropella i no mira a qui trepitja.


Arribem a la Masia de Vallfornés on ens espera més menjar i beguda.



Arribem per darrere de la casa.


Impressionant l'entrada principal.



Butifarra a la brasa, pà amb tomàquet i begudes ens reben.
El que més agraïm jo crec que és la gespa on estirar-nos a descansar una mica.


Foto de grup amb la masia de fons.



Amb la panxa plena i fotuts de la calor seguim de baixada.
El primer relleu el farà en Cani, de la masia.


Molta calor a la zona del Pantà de Vallfornés, on apreta el sol de valent.


La baixada cap a l'aparcament la farà en Josep que li ha agafat el gust a això de carregar el Verro.


El següent tram el farem pel camí recentment acondicionat que baixa a Cànoves.


Encara que no tots els ponts són fàcils de superar.
L'Emili en plana feina d'ajudar al portador a creuar un pont estret sobre la riera.


Antic Castell de Cànoves.


Aquest pont va ser preferible creuar-lo amb la bèstia a pols per evitar cap ensurt.


Arribant a Can Garriga de Cànoves on ens espera el tercer punt de "mam i teca" que prometia el folletó de propaganda.


El Verro torna a descansar.


Embutits, olives i patates, tot regat amb uns porrons de cervesa ben fresca.


Ens tornem a posar en marxa de nou.


Sortim de Cànoves en direcció cap al cementiri a la part alta del poble.


Vistes cap a Corredor-Montnegre.


En Miquel, que porta el Verro en aquest moment em cedeix el torn poc abans de fer l'última parada abans de Cardedeu.
Què veu qui porta el Verro?


Entro molt content a la zona de l'ermita de Sant Hilari buscant...



... a la Carmina i els petits que ens esperaven de feia estona.
Foto familiar amb el Verro.



Poc a poc la gent va arribant i prenent posicions pel dinar.


L'Iván sorprèn a tothom amb la seva total confiança per apropar-se al Verro. Segons ens comenten no és gaire habitual que un nen tan petit s'hi apropi i no li tingui por.


Inclús ens ensenya per on s'entra per carregar-lo.


Aquí ens explica ell mateix com ha arribat el Verro i qui el portava.



Mentrestant, l'Andreu es posa en marxa per preparar la paella del dinar.



La mainada s'entretent buscant jocs.


El Verro aparcat.


És hora de reposar forces amb un bon plat d'arròs.


Està bo, Irene?


Després de dinar és hora de jugar una mica.
L'Iván proposa una cavalcada.


La Irene i la Mariona s'hi animen ràpidament.


Però ja és hora de posar-se en marxa.


M'hi animo de nou.


Tot i que aquestes dues feres no paren de donar-me cops...
Com us agafi!!!


L'últim tram del camí el farem tota la familia. S'ha engruixit el grup bastant d'ençà que érem a Collformic.


La Carmina també s'anima a portar el Verro a l'esquena.


Sortint de sota després del seu tram.


Abandonem, per fi, les pistes i arribem a Cardedeu.


A la Plaça de l'Església.


A la Plaça de l'Ajuntament on donarem per finalitzada la llarguíssima ruta d'avui.
Som davant del Museu, on reposarà el Verro fins la propera actuació dels diables.


Obsequi de l'organització.


Cervesa artesana.


Coca de ratafia.


Al Museu Tomàs Balbey hi dormen també els garrins que li tenen el cor robat a la princesa de casa.


Ens passegem una mica per l'exposició dels 20 anys de la Colla de Diables que hi ha al museu.


Ajudem a falcar les potes del Verro...


... li donem de menjar...


... i el deixem reposar després d'acabar la marxa d'avui.


Ha estat un ruta molt llarga de gairebé 30 km si sumem la baixada del cim de Matagalls. 
Sens dubte repetirem.


Per veure alguna imatge de la jornada d'avui, només cal clickar l'enllaç de RTVC.

I si algú vol saber quin animal surt en un dels contes més famosos de la factoria Disney, només ha de preguntar a qualsevol nen o nena de Cardedeu: