18 de març de 2016

CAVALL BERNAT: EL REPTE D'ESCALAR UN SÍMBOL

AVUI HE ESCALAT EL CAVALL BERNAT.


No se m'acudeix una altra manera de començar el relat del somni de pujar dalt d'una muntanya que és tot un símbol  tant a nivell català com a nivell de l'escalada arreu del món.
Però anem poc a poc.

------------------------------------------------------------------------------

UNA MICA D'HISTÒRIA

El Cavall Bernat és el monòlit més gran i conegut de la muntanya de Montserrat i una de les obres més meravelloses de la natura. El Cavall Bernat s'aixeca desafiant per sobre de les altres roques, inexpugnable, imperant en la cara nord del sector oriental de la serralada per sobre del poble de Monistrol. Des del cim fins a la base es desplomen 245 vertiginosos metres de paret de conglomerat i fins hi tot s'eleva 60 metres per sobre de la cresta. El Cavall, tanmateix com tot Montserrat, és el resultat d'una important acumulació de sediments de grans dimensions que s'anaren dipositant a les voreres d'un mar que, fa uns seixanta milions d'anys, ocupava la depressió central catalana. Els rius procedents de l'hipotètic massís catalano-balear, situat paral.lelament a la costa catalana, conduïen fins allà grans fragments de roques que van anar formant una càrrega sòlida. El formidable pes dels sediments els va anar compactant, de manera que el conglomerat va adquirir una gran duresa. Finalment, l'enfonsament del vell massís catalano-balear pel moviment tectònic va generar un cataclisme i el Massís de Montserrat va elevar-se per sobre de tota la Catalunya Central.

File:Montserrat-aire.jpg

D'aquest miracle de la natura, van sorgir dominants parets inacabables de roca única, centenars d'agulles esquerpes que van ser batejades en funció de la seva forma, entre les quals va destacar un cim, un monòlit aïllat i diferent. Els primers ermitans de la muntanya de Montserrat, per influència dels grecs, que s'establiren a terres catalanes i que posaren noms fàl.lics a alguns indrets, batejaren l'agulla més alta i més esvelta amb el nom de Carall Bornat (aïllat) o Trempat (en erecció).


Tot i no haver-se consolidat mai com a llegenda, el Carall Trempat forma un potent conjunt simbòlic amb l'Escletxa dels Teixos, situada sota la paret dels Diables a poca distància del monòlit. Als peus del Cavall (pura evidència Yang,  mascle de totes totes) hi ha l'Escletxa (pregona i Yin, amagada per femella), una vagina del tot proporcionada al membre que és el Cavall, o viceversa., l'ajust resulta inversemblant.


Però la toponímia va canviar amb el pas del temps. És cap al segle X quan algú escriu que el Carall de la Selva del Mar era un "mons qui habet inhonestum nomen", és a dir una muntanya amb un nom desonest.
I el Carall ho va deixar de ser a l'Edat Mitjana quan, a partir de les iniciatives del frares del monestir que l'anomenaven Cavall i per les influències de l'abat Muntades que anomenava la Roca d'en Bernat a causa d'una llegenda; el Carall es va amagar donant pas al Cavall Bernat. La primera referència que se'n té del canvi de nom és de 1677 dins la Perla de Catalunya de Gregorio de Argaiz. El topònim s'ha mantingut d'ençà i fins l'actualitat tot i que el Cavall Bernat no té forma d'equí mirat d'enlloc. Això sí, és un nom més prudent i sense prejudicis de cara al poble.

Ni a Sant Llorenç del Munt
ni al gloriós Montserrat
no hi busqueu cavalls, Bernat.
Però si esguardeu amunt,
lluny d'aquest món malgirbat,
apuntant al blau gastat
hi descobrireu més d'un enorme
Carall Trempat.

--------------------------------------------------------------------------

LA LLEGENDA DEL CAVALL BERNAT

La llegenda explica com un llenyataire que vivia a les faldes de la muntanya amb la seva esposa, gairebé no aconseguia treure diners ni per menjar tot i treballar tota la jornada sense descans. Un bon dia se li va apropar un cavaller damunt d'un majestuós cavall i li va oferir un tracte: si el llenyataire es comprometia a aconseguir-li un cavall millor al cavaller en un plaç de deu anys, es podia quedar amb el cavall en aquell mateix instant. El llenyataire no ho va dubtar ni un instant i va acceptar el tracte amb el misteriós personatge. Els anys següents van ser molt pròspers donat que el Cavall Bernat, com s'anomenava l'animal, obeïa al seu nou senyor i li feia cas quan li deia:
"Cavall Bernat,
Cavall Bernat.
Baixa'm la llenya al Llobregat"
El llenyataire mai trobava temps per comprar un altre cavall i el temps va anar passant. Un dia, passats els deu anys, va tornar el misteriós cavaller reclamant-li al llenyataire que respectés la seva part del tracte. Li donà excuses, però no les va acceptar i es va disposar a endur-se la familia com esclaus al seu castell. En un últim intent desesperat, l'esposa del llenyataire va posar-se a resar a la Verge de Montserrat. Diuen que es va escoltar un fort tro i la terra va tremolar. El Cavall Bernat va marxar mort de por muntanya amunt i en arribar a la cresta es va quedar petrificat. El cavaller, personatge diabòlic, va maleïr el cim de la pedra fent-la inaccesible per a ningú. Inclús es va assegurar de que si algú aconseguia pujar al cim, si fos home es convertiria en dona i si fos dona es convertiria en home. 


-----------------------------------------------------------------------------------

ESCALANT UN SÍMBOL

El Cavall Bernat, però, no tan sols és especial per la seva etimologia, sinó per la reputació d'inexpugnable que l'envoltava fins a inicis del segle XX. Mentre la gran majoria d'agulles i cims de la serrada montserratina havien estat coronats, el cim del Cavall Bernat lluïa verge, inexplorat, inabastable al poder dels escaladors. Centenars van ser els valents que van fer-li front i un a un van ser rebutjats. La climatologia, les limitacions del material de l'època o les mateixes vertiginoses parets de la muntanya es mostraven, en cada intent, com un obstacle insuperable per als escaladors.
Així va néixer la llegenda de l'agulla inexpugnable, el repte d'escalar un símbol.
El divendres 20 de setembre de 1924 va tenir lloc l'intent més exitós dels que fins aleshores s'havien produït. Un grup d'escaladors terrassencs van aconseguir clavar una estaca al peu de la canal de roca, on ara es situa la reunió del flanqueig. Malgrat haver d'abandonar per culpa de la pluja, aquest fet va esdevenir clau per a poder coronar el cim onze anys més tard.


Era el dia 27 d'octubre de 1935 quan per fi es va coronar el Cavall Bernat. La sort va caure del cantó d'un grup d'escaladors membres de l'Ateneu Enciclopèdic Popular: Josep Costa, Carles Balaguer i Josep Boix. Els escollits per la proesa eren al collet sudoest del Cavall a mig matí. Feia vent i fred, uns 10ºC en plena tardor. El primer repte va ser superar el difícil flanqueig fins al peu de la canal, on van poder assegurar les cordes gràcies a l'estaca que havien deixat anys enrere els escaladors egarencs. Josep Costa, escalador capdavanter, va desafiar el tram més complicat de l'ascensió amb molta valentia i va escalar sense descans fins a la meitat de la canal, on es va aturar per refer-se del fred a les mans i per esperar al segon company, Carles Balaguer. Amb l'ajuda d'una esqueneta, és a dir, amb un company situat dempeus a espatlles de l'altre, Costa va escalar fins a vèncer la canal i va situar una claveta al replanet del diedre per assegurar l'ascensió d'en Balaguer i en Boix. Amb els tres escaladors sobre de la Berruga, van cridar un quart company que els ajudava des de la base i que mai no ha estat identificat. No es van entendre per causa del fort vent que bufava a la zona tot i que van poder comunicar-se amb uns excursionistes propers. Finalment, aquest quart escalador va desistir de l'intent de coronar ell també el cim. En Costa, en Balaguer i en Boix, van seguir endavant amb l'ascensió i quatre hores i mitja després de començar, es van convertir en els primers en trepitjar el cim del Cavall Bernat. La comunitat excursionista dóna validesa al relat de l'ascensió i el Centre Excursionista de Catalunya publica la ressenya al butlletí de desembre de 1935.


Tot i l'eufòria inicial, no triguen en aparèixer veus crítiques que dubten i demanen proves clares de la gesta. El Butlletí del Santuari de Montserrat va promulgar la negativa dels monjos del monestir a donar fe a la proesa en cas de que no existissin proves més concretes de l'ascensió.
Els tres escaladors duien una càmara fotogràfica el dia de l'escalada, però aquesta els hi va fer una mala passada i no van poder inmortalitzar el moment màgic de la coronació. Així doncs, els tres protagonistes van haver de remoure cel i terra per trobar una prova concluent de la seva gesta i van contactar per escrit amb uns escladors de Terrassa que van presenciar en directe l'esdeveniment aquell dia perquè els hi fessin arribar una fotografia de l'ascensió.


La fotografia, feta per en Josep Trullàs i Bosch, va existir i va arribar a les seves mans, però la distància no permetia apreciar la identitat dels escaladors i per això molta gent no va donar-hi crèdit. A més a més, la ideologia d'alguns membres de l'entitat a la qual pertanyien els escaladors, d'esquerres i de clara vocació popular, no va contribuir a donar credibilitat a la seva consecució.


Josep Costa, cansat de la incredulitat i dels comentaris que negaven la gesta de la primera cordada, va anunciar públicament que ell sol escalaria el Cavall Bernat i va convidar a tothom, en particular a la premsa, a presenciar l'esdeveniment perquè en poguessin donar fe. La setmana abans del dia assenyalat per a la projectada ascensió en solitari, Costa va demanar ajuda a Isidre Collell, un bon amic seu, perquè l'ajudés a escalar d'amagat l'agulla montserratina i d'aquesta manera assegurar-se que tot aniria bé el dia de l'escalada en públic. Seguint els passos de l'anterior ascensió, a Josep Costa no li va resultar gens complicat trepitjar per segona vegada la cobejada testa del gegant montserratí, aquest cop acompanyat d'Isidre, el quart escalador en assolir-ne el cim.


Així doncs, Costa va aplegar el 15 de març de 1936 a gran part del món excursionista, curiosos de l'espectacle i els serveis informatius als peus del Cavall Bernat per demostrar a tothom la veridicitat de la gesta anterior amb els companys Boix i Balaguer. Fins i tot Ràdio Barcelona va retransmetre en directe l'esdeveniment i va narrar tots els moviments de l'escalador, des dels peus de l'agulla fins que va arribar, en tan sols una hora, al cim més preuat.
Des d'aquell moment va ser vençuda la gesta incògnita de l'ascensió al Cavall Bernat, sense lloc a dubtes ni matissos. Allà dalt del cim, en Costa va desplegar una senyera, va recollir una branca de romaní pel president Companys i també va demostrar que la llegenda del canvi de sexe era falsa baixat-se els pantalons.


En Costa va esdevenir un pesonatge mediàtic que va arribar a entrevistar-se amb en Lluís Companys a qui va fer arribar la branca de romaní agafada al cim del Cavall Bernat tal i com mostra la premsa de l'època.


Inclús hi havia qui li veia un bon futur fent carrera política.


La fatalitat va fer que l'escalada que havia fet un gran salt amb l'ascensió el mateix dia (27.10.1935) del Cavall Bernat i la Mòmia, veiés reduïda totalment la seva activitat per culpa de les guerres, primer a Espanya i després a Europa. Van ser temps obscurs i tristos que van deixar les agulles montserratines totalment oblidades. Només cal veure el buit d'escalades entre 1936 i 1939.


La primera ascensió femenina va fer-la Carme Romeu el 10 de maig de 1941.

[03.jpg]

Però les guerres van acabar i els escaladors van començar a enfilar-se de nou a les parets de Montserrat.


----------------------------------------------------------

LA MORENETA AL CIM

El cim del Cavall Bernat ha estat guardat per la Moreneta des del 10 d'abril de 1945, quan va ser entronitzada la primera imatge, que era de pedra i pesava 90 kilos. Els entronitzadors, els membres del Frente de Juventudes. Uns anys més tard es va haver de substituïr per una altra degut als danys que havia patit per les inclemències meteorològiques.


El dia 21 d'octubre de 1956, es va entronitzar en el cim de l'agulla una imatge d'alumini de 30 kg de pes, realitzada amb la fosa de les donacions de plats, carmanyoles i mosquetons dels muntanyencs i escaladors catalans. 


La premsa de l'època va reflectir en les seves pàgines l'acte, que va reunir a centenars d'escaladors, muntanyencs i curiosos al peu del Cavall Bernat. Segons les cròniques, es van reunir fins a 3000 persones a l'explanada del monestir on es va oferir una missa de bon matí on es l'abat Escarré va beneïr la verge.


Pujar la verge a dalt del cim no va ser una tasca fàcil com es pot veure en les imatges d'quell dia. Molts van ser els relleus per pujar-la encapçalats per en Pany, Jordi Panyella,  i fins i tot es va fer una motxilla especial per l'ocasió.


També van caldre pujar 230 kg d'aigua, sorra i ciment per fer la base de la verge, on es va "enterrar" l'antiga imatge de pedra.

[06.jpg]

La verge va romandre molts anys al cim, però un dia de 1986 un grup desconegut arrancà la imatge i l'estimbà muntanya avall. 


Els mateixos van enviar dos escrits anònims. El primer anunciant el "segrest" i demanant un rescat de 25 milions de pessetes. En el segon escrit comunicaren la seva defenestració. 


La imatge va passar uns mesos perduda entre la vegetació fins que un grup d'excursionistes la va localitzar i la va donar al "museu Cavall Bernat" de Sant Cugat. Els culpables no es van poder identificar mai.


El 27 d'octubre de 1987 i fruit d'una altra iniciativa popular de venda de postals, s'entronitza la verge que actualment guarda el cim. Es tracta d'una figura de 350 kg de pes feta amb acer de 40 mm per l'escalador Jordi Álvarez i que va ser pujada al cim en helicòpter.


Durant un acte multitudinari que va tornar a congregar centenars d'escaladors a Montserrat.


 -----------------------------------------------------------------------------------------------------------------

15 DE MARÇ 2016

 Han passat 80 anys des del dia que en Costa va citar la premsa al Coll de Lluernes.
Des d'aleshores fins el dia d'avui, el Cavall Bernat ha estat referent de l'escalada a Catalunya. Un autèntic símbol de la muntanya de Montserrat sobre la qual s'han escrit nombroses anècdotes i llegendes. D'ençà que en Costa, Boix i Balaguer van coronar el cim per primera vegada, diversos escaladors catalans han anat inventant noves vies d'accés al cim. La professionalització de l'esport i la millora del material d'escalada han permès als escaladors desafiar la cara nord de la muntanya i cercar nous traçats per fer més plaent l'aventura.
Avui, jo he celebrat el meu 40è aniversari i, per fi, m'ha tocat el torn d'intentar l'escalada al Cavall Bernat. Ho provarem per la via original oberta per en Costa, Boix i Balaguer.


ÉS EL MEU TORN.


-------------------------------------------------------------------------------------------------

18  DE MARÇ DE 2016

Avui hem quedat a Monistrol a les 9 del matí amb en Cristóbal que m'ajudarà a assolir el cim del Cavall Bernat. Ens hi trobem puntuals i sense perdre temps pugem cap al parking del Monestir on deixarem el cotxe. En la següent imatge per satèlit podem veure on aparquem, en verd el traçat del camí que farem plegats i en vermell l'escalada al Cavall.


Aprofitarem una finestra de bon temps en una setmana marcada per una meteorologia canviant i complicada. Ha estat fent un temps fred tota la setmana i pel cap de setmana donen pluges.
Montserrat ens rep ennuvolat a la seva falda, però el sol llueix quan arribem al monestir.


Ens hem preparat les motxilles i ens fem fotografiar amb el mar de núvols que arriba fins a la costa.


Iniciem a bon ritme el camí de Sant Jeroni. Hi ha poca gent passades les 9 del matí a Montserrat, es nota que és divendres.



El grup pujant les escales aprop del monestir.


Avui hem après quelcom que no sabíem: es veu que hi ha un contador de persones instalat a dues lloses del camí que permet tenir un recompte de les persones que hi passen. Molt curiosa l'anècdota.


Anem deixant al fons de la canal el monestir i comencem a notar la caloreta del sol.


Barranc sec. 


El Pas dels Francesos, una escletxa equipada amb una escala de ciment...


... i que aviat ens permetrà avistar...


... la zona dels Gorros .


Foto familiar amb el Trencabarrals, un altra agulla que apunta amunt.


De moment, l'Isaac s'ho està passant d'allò més bé.


Deixem enrere el conjunt de Gorros, però no podem deixar de donar un cop d'ull per darrere l'espatlla.


En Cristóbal marca un bon ritme mentre passem aprop de la Prenyada.


El camí segueix cap a la base de la Panxa del Bisbe.


Deixarem enrere el Plà del Ocells i ens endinsarem en el bosc, on fa molta humitat.
No triguem en localitzar un corriol a mà dreta segons es puja, que ens dóna accés a la base del Cavall Bernat.


Per fi el veiem aparèixer entre el brancall dels arbres.


Arribem al collet sudoest del Cavall on donem per finalitzada l'aproximació.
Realment imposa.



Els nervis, que fins ara anaven circulant cames avall i els havia deixat pel camí, comencen a acumular-se.


En Cristóbal es posa en marxa amb les cordes i el material mentre jo em calço els peus de gat i em poso el talabard.


La Carmina i l'Isaac es quedaran allí d'espectadors privilegiats i ens faran fotos des de la base del Cavall. Un petonet i un "ara tornem" més per mi que per ells.


Allí deixem les motxilles i tot allò que no ens ha de ser imprescindible per l'escalada.



El dia, tot i la caloreta del matí, sembla que ens presenta unes condicions bastant fresquetes a la paret. Per sort, no bufa massa el vent a un lloc on se sol estar ben ventilat.


Segueixo la petjada d'en Cristóbal i ens encordem.


Això sembla que es de debò.


Mirat des de la base de la Pedra, el Cavall és molt vertical, tot i que el primer tram és una grimpada senzilla per anar prenent conciència d'on som.


En Cristóbal s'enfila fins a la reunió situada sota les plaques conmemoratives havent llaçat l'arbret de la collada.


Preparant la nostra R1.


Esperant instruccions.


Som-hi.
L'escalada d'aquest llarg d'aproximació és fàcil, grau II-III.


Detall de l'arbret on comença l'escalada pròpiament dita.


- Atura't! - em diu en Cristóbal- 
- Que tens una imatge magnífica de la Paret de Diables al teu darrere.


La verticalitat dels Diables fa por només de veure-la.
Per damunt dels cims podem veure com els núvols comencen a tapar el cel. Les previsions estan encertant els pronòstics. Sort que no donen pluges!!


Em queden pocs metres per arribar a la R1.


Ja hi sóc.


Reunió amb spits.


És el meu torn d'assegurar en Cristóbal...


... que es mostra més que entusiasmat amb la idea de pujar al Cavall Bernat.


El llarg comença baixant uns pocs metres...


... i fent un pulit flanqueig de V+ que amb la roca freda costa una mica de fer.


En aquest punt, la timba ja començaria a ser important.


Vista general de la muntanya i com som de petits!!!


El flanqueig, ben assegurat a la meitat del pas, acaba en una reunió a la base de la canal, però decideix seguir amunt i assegurar-me des de la següent reunió.


Gestionant el diedre.


Assegurant a cegues ja que...


...les meves vistes des de la reunió són limitades i deixo de veure en Cristóbal que tira amunt ràpidament. Començo a notar fred a les mans i tinc ganes de començar a escalar.


Cada cop està més amunt.


Una estoneta més i escolto el crit des de més amunt que m'indica que ja està muntada la R2.
Em toca.


Apretant en el pas de V+.
Es nota la roca freda i les mans entumides, però és diferent fer les coses de segon.


No sense dificultats arribo a la base de la canal i veig la reunió que ens saltarem.


Toca tirar amunt per aquest mar de còdols i foradets freds.


La inclinació disminueix lleugerament i em trobo més còmode que en el flanqueig.


Tot i això, la verticalitat es nota.


Poc a poc, li vaig guanyant metres al Cavall.


Un cop d'ull avall?


La Carmina em crida des de la base per una foto.


Em sorprèn el tamany de les estaques d'on ens anem assegurant.


No em costa veure d'on em vull agafar. 
Em costa arribar-hi!!!


Una altra de les estaques gegants.


Vist des de lluny, encara ara m'impressiona la sensació.


Sembla mentida què lluny queda aquell còdol enorme que he vist i que té el tamany d'un microones.
Hi arribaré?


Finalemt hi arribo i em permet descansar una mica.


En Cristóbal m'envia ànims des de dalt.


De sobte sento que em saluden.


Vinga, que ja ho tens!


Em falta superar el punt més difícil d'aquest llarg, graduat com a V i que desploma una mica.
El tinc just al meu damunt.
GAS!!!!!


Superades les últimes dificultats, trec el cap per la fisura.
He de reconèixer que he gaudit i patit el llarg a parts iguals.


Sento que estic a punt d'aconseguir-ho i em sento molt content.


Últims metres abans d'arribar a la nostra R2.


On en Cristóbal em treu una altra foto.


La imatge en qüestió amb la Paret de Diables de fons.


Reunits al cim de la Berruga.


Marcat l'itinerari que seguirem a continuació per terreny més tumbat, però sense assegurances.


Vistes que té la Carmina des del collet.
Nosaltres som formigues sobre la Berruga.


De més aprop.


Així els veiem nosaltres a ells.


Abans de seguir muntanya amunt, una imatge del meu descans a la R2. Cal veure que porto guants, ja que el sol s'ha amagat i les temperatures han baixat de manera important. Que es noti que és hivern encara!!


La sortida de la R2 és un flanqueig senzill amb els Flautats i l'Elefant de fons.


Vist des de baix.


En Cristóbal desapareix de la vista, o a punt estar de fer-ho.


S'agraeix una mica el raig de sol que m'ilumina.


No trigo en rebre instruccions des de dalt. 
La reunió al cim està muntada.


Què veig des de la meva posició?


Una grimpada senzilla, però amb un bon pati.


Guanyant metres.


Superant l'última de les dificultats serioses.


Conscient que des de baix ens perdran de vista, em despedeixo fins d'aquí a una estona.


Acabem d'entrar a zona obscura.


Ningú diria que dos intrèpits són dalt del cim del cavall Bernat, l'agulla inexpugnable.


Però encara no hi han arribat tots dos.


Dos claus històrics en primer plà i en Cristóbal esperant-me dalt del cim.



La Moreneta ens rep en la intimitat.



Oferint-nos la seva privilegiada vista de la Paret Nord del Massís.


Vistes panoràmiques des del cim del Cavall Bernat: Flautats, Elefant, Preyada, Gorros, Albarda, Miranda de Sant Jeroni i Diables.


La reunió (R3) es fa a la mateixa base de la Verge.



Cordada al cim a 1111 m: Cristóbal i Marc.



Una abraçada!!



Vistes cap a la Miranda de Sant Jeroni.


Vistes cap a Sant Benet.


Després de gaudir del cim i estar-hi una estona, va sent hora de baixar.
Cal preparar el descens amb cura. Recordo que el soroll que fan les cordes en passar per l'anella, sembla ben bé el soroll d'un esquellot dringant del coll d'una vaca.



Comprovant la instal.lació.



Es pot veure que igual que la reunió de cim, el primer ràpel es fa des de la mateixa Verge.



Què veu la Moreneta quan marxem?


Aprofito l'espera per treure unes últimes imatges amb la mare i el nadó d'acer. A baix m'hi esperen els meus. És hora de tirar avall, però abans puc gaudir de la solitud i el silenci en solitari al cim del Carall Trempat.



Confiant la vida a la Moreneta.


A reveure!!


Mentre jo romania al cim, en Cristóbal ha tornat a aparèixer en el camp de visió que es té des de la base.


El primer ràpel es fa fins la R2 i té un total d'uns 20 metres.


Jo no trigo en aparèixer també.


Reunits sobre la Berruga, revisem amb compte el ràpel que ens ha de dur a la base. Són més de 50 metres penjats d'una corda que s'agafa d'una anella fixada a la roca per dos paravolts. 


"No marxis ràpid que tens una imatge impressionant amb els Diables de fons".
Són les últimes paraules que li dic a en Cristóbal abans de separar-nos de nou


Mentre ell rapela jo no puc deixar de fixar-me en la tensió que agafa la corda penjada de l'anella.



No triga en tocar terra.


M'he quedat sol amb les meves pors. Potser fa més de 7 ó 8 anys que no faig un ràpel tant llarg ( i acollona una mica). És el meu moment clau. Hi he pensat tota la setmana i és el moment. En Cristóbal deixa la corda lliure i m'ho fa saber. Reviso altra vegada tot el sistema i intento tirar avall...


...però no em moc de lloc!!


Amb la tensió havia oblidat desenganxar el cap d'ancoratge de la reunió i, és clar, amb el frè posat, la màquina no tira.  Em desenganxo de la R2 i començo el descens.


Em noto tens i nerviós. Això s'està acabant, però cal baixar amb calma.


Un cop d'ull entre les cames al tram de baixada que em queda.


El vent em desplaça per la paret i m'incomoda bastant.


No em trobaré còmode fins ben bé a meitat de ràpel, quan aconsegueixo situar-me respecte a la paret.
I ho faig quan veig que sóc al costat de les plaques de la nostra R1.


L'última part, ja sense nervis, la baixo amb facilitat...


... i arribo a la base sa i estalvi.


Mentre allibero les cordes, en Cristóbal s'encarrega de recuperar-les.


Ho hem fet!


Eufòria per l'objectiu aconseguit.


La cordada de retorn a peu de via.


Amb la Carmina i l'Isaac.


Panoràmica vertical on s'aprecia la dimensió del Cavall Bernat.


El petit s'ha despertat per celebrar-ho també.


Felicitats, papa!


Fets els honors i recollit tot el material, desfem el camí de pujada.


Una última amb el Cavall Bernat abans de desaparèixer dins del bosc.


Tornem a gaudir de la visió de la zona del Gorros amb un cel gris ben diferent que de bon matí.


Després d'una hora de baixada arribem al punt d'inici al monestir de Montserrat.


És hora de tornar cap a casa.


Ens tornem amb la felicitat d'haver aconseguit pujar al Cavall, que ens mostra diferents cares a mida que baixem de la muntanya.


A partir d'ara el Cavall ja està a la llista dels cims escalats.


Una última des de la plaça de Monistrol on deixem en Cristóbal agraïnt-li les ganes i la dedicació per fer realitat un somni i gaudir-ne tant com nosaltres. 
FINS AVIAT!


Per últim diré que això encara no ha acabat, ja que el següent pas és l'ingrés com a Cavallista al Grup Cavall Bernat on sol poden pertànyer aquells que han trepitjat el cim de l'agulla inexpugnable... però això és una altra història i ha d'ésser explicada en una altra ocasió.


Fes el Cavall per molts anys
i altres pedres de retruc,
però endut pels teus afanys
procura no fer el ruc.

La informació i imatges en referència a la història de Montserrat, l'etimologia, les escalades clàssiques i la llegenda del Cavall Bernat han estat recopilades de diferents pàgines web. En cap moment em reivindico com autor d'aquells textos ni de les imatges acompanyants i sol m'he atrevit a recopilar-les totes juntes per tal de fer més complert el reportage de la meva pròpia escalada. Espero no molestar a ningú amb aquesta decisió. En cas contrari, prego us poseu en contacte amb mi per rectificar el que calgui.
Moltes gràcies
Marc

3 comentaris:

Francisco ha dit...

Realmente extraordinario. Felicidades

Anònim ha dit...

Enhorabona! i el Cristóbal es un dels GRANS de l`escalada.
PACA

Luis Dorado ha dit...

Bueno Crak por fin lo has conseguido,ha sido realmente emocionante,muchas felicidades.Gran repor con grandes explicaciones sobre la historia del Pirulo jjaajaja.

Un abrazo.