24 de febrer de 2017

TORRENT DE LA FONT ROJA: DUES VIES DE GEL EN SOLITARI

Aquest matí, amb l'excusa de recuperar el material que vam abandonar/perdre la setmana passada a la Font Roja; he decidit pujar de nou a Campelles i mirar de recuperar-lo. A més a més, he volgut aprofitar per posar en pràctica els coneixements adquirits d'autoassegurança i escalada en solitari que fa temps que vull practicar sobre el terreny.
He sortit de casa abans de les 6 de la matinada amb nit tancada. Una minsa pluja de fang m'acompanya durant els primers minuts del meu trajecte fins a Campelles on hi arribo sobre les 7 del matí.  


El dia es presenta encapotat, però sense pluges. La temperatura no és gens pròpia de l'època que estem: 6º positius!!!


Tinc localitzats els objectius sobre el mapa. la Cascada de la Font Roja la vam recórrer la setmana passada amb la Carmina i els petits; però he descobert que existeix un altre ressalt situat per sota de la pista i que no conec més que per una imatge que he trobat a internet i una ressenya antiga en una web especialitzada. En resum, poca informació.


Pujo per la pista que porta al refugi de Plà de Prats i no amb poques dificultats arribo al Plà de Telúries on deixo el cotxe sobre una placa de gel que de ben segur trobaré mig desfeta d'aquí unes hores.


Sobre ortofoto, el recorregut que faré avui.
Una aventura per gaudir en solitari, en silenci. Només amb la companyia de l'aigua del torrent i dels ocells del bosc.


Deixo la zona d'aparcament enrere i començo a caminar pel bosc, que poc a poc va perdent la neu, en direcció oest. 


Segueixo la pista fins arribar a un trencall. 
Cap a la dreta arriba la pista principal fins a una clariana al bosc en mig del torrent.
De l'esquerra baixa el camí de la pista principal que vam recórrer fa uns dies.


Segueixo la branca de la dreta i de seguida arribo a una espècie de pressa que salva un talús d'uns 10 metres. És aquí on està l'anomenat Boulder de Nuuk o Cascada de Nuerti, que té continuïtat de gel i prou gruix com per poder pujar-hi amb compte.


Després de rumiar una mica i d'estudiar la zona, he muntat la corda en un pi i he preparat un sistema de fortuna per intentar fer alguna foto decent que servís per acompanyar el meu escrit.
(Moltes vegades em preguntem com he fet tal o qual foto i avui he decidit mostrar algun dels "invents" per treure aquestes imatges),
Aquí es veu com sobre una motxilla asssegurada a un cargol de gel he situat la càmara (també lligada amb un mosquetó) mirant cap abaix.


Com no volia penjar-me de cop sobre la corda sense haver provat primer la cascada, he decidit no rapelar i baixar caminant fins a la base, no sense abans assegurar bé la corda que hauré de remuntar.


Per poder enfilar-me pel gel primer he de posar-m'hi a sota.
El gruix és prou bo i no hi corre aigua, ja que la màxima quantitat del líquid s'escorre per un tub situat per sota dels meus peus. Suposo que en altres èpoques deu tenir millor aspecte, però la única referència que tinc en imatge no és massa diferent del que m'he trobat. 


Abans d'enfilar-me reviso amb cura el sistema d'ancoratge que faré servir per remuntar la cascada.
Un grigri, un nusos que aniré fent a la corda a mida que pujo (una mica tediós, però segur) i havent comprovat que efectivament si em penjo de la corda el sistema bloqueja la corda; és hora de començar a picar gel.


M'hi trobo còmode i vaig pujant amb calma els metres de gel per sobre meu agafant confiança en el material, els coneixements i veient que el gel està millor del que pugui semblar des de lluny.
Arribo a dalt i decideixo rapelar per repetir la via en top-rope.


El sistema de captació d'imatges funciona perfectament!!


No sé si repetir o seguir amunt.
Finalment decideixo no aturar-me més en aquell ressalt on he anat a provar i seguir remuntant amunt per la torrentera de la Font Roja buscant la pista i la catarata de gel que vam escalar la setmana passada amb la Carmina.


Deixo enrere el replà de la part superior del boulder.
A la imatge es veu per on canalitza l'aigua i perquè no crec que mai arribi a tapissar tota la paret.


Uns 50 metres de desnivell remuntant el torrent i arribo a la pista, encara nevada, on localitzo el bassal de gel on ens vam aturar l'altre dia. 


Em queden encara més d'una cinquantena de metres de desnivel per arribar a la catarata grossa.
Se'm fa molt pesada la pujada, ja que la neu està tova, granulada, poc cohesionada i m'enfonso fins a mitja canya a cada passa. Cal dir que porto més pes encara que mai amb tot el material de ferreteria i dues cordes (mai està de més portar més material del que faré servir per assegurar el tir).


En uns minuts em planto a la part baixa de la cascada que es mostra amb un gel més descobert. 
La neu que cobria la part baixa s'ha fos i el gel despullat assoma.


Al lloc on vam muntar la reunió l'altre dia localitzo un cordino que ens vam oblidar amb les presses. És més el valor sentimental d'aquest trocet de corda que el valor real, però el tenia que recuperar i ja el tinc.


És hora de decidir si la cascada està en condicions de ser escalada o me'n torno a casa.


Així com a la cascada inferior he escalat en toprope, ara és hora de fer de primer autoassegurat.
Per pujar de primer he de fer un ancoratge per mantenir la corda fixada i jo mateix hauré d'anar-me donant corda ( no és mala idea tenir la corda a la motxilla i anar-la desplegant a mida que pujo). 
En la imatge s'aprecia com la corda queda bloquejada pel reverso en el moment que jo li penjo el meu pes situant-me per sota del primer cargol de gel.


És hora de fotre-li canya al primer resalt que, tot i l'aigua que corre per un lateral, es deixa escalar prou bé per la part esquerra de la cascada.


G A S


Faig servir el reverso situat entre el boudrier i un arnés de pit per anar-me donant corda.
Estic al primer descans.


Per no apurar massa metres de corda decideixo aprofitar i muntar la primera estació aquí mateix.


Escalar en solitari t'obliga a repetir la via per recollir el material que has anat deixant.
Toca tornar a baixar. 


M'he descuidat l'ampolla d'aigua al cotxe.
És igual, la cascada em dóna de beure.


Recuperat el material, toca tornar a pujar, ara en top rope i amb el grigri, tal i com he fet a la zona del Boulder de Nuuk. De tota manera, cal comprovar sempre que el sistema funciona i bloqueja, no sigui cas que tinguem un ensurt.


En uns minuts torno a estar on he muntat reunió i amb el segon ressalt a punt per ser escalat.
La part del mig està buida, però els laterals no xorregen gens.


Penjo càmara i motxilla de la cascada per assegurar que no van torrent avall i em disposo a fotre-li canya a la part més complicada de segon ressalt i en definitiva de la cascada superior. 


Som-hi!!


A mida que pujo, la dificultat es redueix i, veient que hi arribo, tiro fins a l'arbre on l'altre dia vaig abandonar cinta i maillón. Queden ja pocs metres de gel. 


Un pont de gel em serveix per enganxar la càmara i poder treure alguna imatge frontal.


Últims metres.


Ja sóc a dalt!


He de muntar ràpel i baixar a recuperar el material seguint la tècnica del grigri. No trigo massa en tornar a estar a la meva posició privilegiada per sobre de la catarata.
Vistes des de la reunió.


La part final de la cascada (tercer llarg??) està trencada.
M'hi apropo una mica per veure el plan que hi ha, ja que la meva intenció inicial hauria sigut remuntar tot al torrent fins a la citada Font Roja i des d'allí baixar caminant per sender marcat amb marques grogues.
INVIABLE.


Decideixo abandonar el meu plan i no perdre temps embrutant de fang el material i mullant-me encara més. En un parell de ràpels estaré abaix.


A la zona de la primera reunió, una placa de neu s'ha desprès.
No em puc imaginar el que deu ser un allau de placa de grans dimensions, però sí m'ha servit per veure quin terreny trepitgem quan es produeix un allau a petitíssima escala.


Detall del gel que hi havia sota la placa despresa i sobre la neu granulada que tapissa la muntanya.


Un últim ràpel i avall, com l'aigua.
Hivern càlid, males cartes tenim. 


Content i satisfet per la sortida d'avui.


Toca desfilar pel bosc de nou.


He arribat en menys de 15 minuts des de peu de cascada fins al cotxe.


Aclariments
L'ESCALADA ÉS UN ESPORT PERILLÓS. 
Si la roca ja és perillosa, el gel i la neu encara ho són més tenint en compte els seus canvis d'estat i condicions en funció de les temperatures, l'hora del dia, l'època de l'any... 
L'autoassegurança en escalada no hauria de ser la primera opció per sortir a enfilar-se pels llocs, però estar bé tenir recursos per fer servir en cas de necessitat. Sempre que es pugui és millor pujar a escalar en cordada (encara que tots sabem que la sortida en solitari a la muntanya té un no sé què místic que no es pot explicar i que enganxa. Això últim no tothom ho entendrà).
Cal saber fer servir el material de que es disposa i estar preparat i convençut de deixar a la muntanya el que calgui per tornar a casa sà i estalvi així com saber renunciar a l'objectiu i al propi ego. 
Mai ficar-se en llocs que superin les capacitats i coneixements d'un mateix i portar el material necessari per poder-ne sortir sense cap ajuda. Jo sempre em dic que abans de pujar per enlloc, he d'estar segur que hi puc baixar sol.
Així doncs, a gaudir de la muntanya amb seguretat i seny.